Xerrada per a pares i mares

cartell_Xerrada

Títol: Les relacions familiars: els diferents estats emocionals dels infants.

Dia: Dimarts 17 de novembre

Hora: a les 17,30

xerrada nov 09

xerrada nov 09

 

AMB SERVEI D’ACOLLIDA GRATUÏT DURANT LA XERRADA

Anuncis

Un pensament sobre “Xerrada per a pares i mares

  1. AMPA El Solell Autor de l'entrada

    Carme Thió de Pol. Psicóloga y asesora escolar y familiar
    02/11/2009

    Quins són els principals objectius d’una Escola de Pares i Mares?

    Crec que l’objectiu principal de qualsevol activitat formativa per a pares i mares és el de reforçar i augmentar les seves competències educatives: d’observació, d’anàlisi, de reflexió i d’intervenció, per tal que adquireixin o recuperin confiança en la seva capacitat per dur a terme la seva tasca de pares i mares. Confiança necessària per tenir la força suficient per exercir-la amb responsabilitat i autonomia.

    Aquest objectiu general implica, per una banda, posar al seu abast coneixements bàsics sobre el procés evolutiu i d’aprenentatge dels infants, per tal de poder entendre millor els seus fills, i, per altra, acompanyar-los en l’anàlisi i reflexió sobre les seves relacions amb ells, sobre el paper que hi juguen les emocions, interferint-les o facilitant-les, sobre la coherència de les actituds amb els valors que es volen transmetre…, Així com també, aportar-los recursos i estratègies d’intervenció educatives, alternatives a les clàssiques, ja que moltes han quedat desfassades o inadequades tant pels canvis socials, com per la millora del coneixement psicològic i pedagògic dels darrers temps.

    En resum, no es tracte tant d’aprofundir en el coneixement del comportament dels infants en general, sinó en conèixer i entendre cadascú millor els seus fills i a si mateix per poder augmentar la qualitat de la relació i de la intervenció educativa de cadascú amb els seus fills i filles.

    Les Escoles de Pares i Mares afavoreixen una major implicació de les famílies en l’entorn educatiu dels seus fills?

    Segurament afavoreixen una major implicació, encara que cal dir que la majoria de famílies que participen en activitats formatives ja solen estar-n’hi. En tot cas, sí que es pot dir, que es valora més la conveniència de fer-ho i, a la vegada, millora la qualitat d’aquesta implicació, augmentant-ne el profit i l’eficàcia.

    Quan les activitats de formació es realitzen amb una dinàmica fonamentada en l’escolta i el respecte, en l’acceptació i valoració de l’altre, en l’ajuda mútua, tot eliminant judicis de valor o actituds de culpabilització, les persones que hi participen van adquirint o modificant actituds en les seves relacions, augmentant les seves capacitats de comprensió i empatia i, en definitiva, es van sentint més competents i capacitades, tant en el seu paper de pares i mares, com també en les seves relacions amb els altres (parella, companys, amics…) Per altra banda i al mateix temps, van descobrint i experimentant els beneficis de compartir i d’establir lligams de col•laboració amb altres pares i mares i, per extensió, amb les persones de l’entorn educatiu dels seus fills i filles.

    ¿De quina manera es pot fomentar la participació de les famílies en les Escoles de Pares i Mares? ¿Com valora la participació d’aquestes famílies?

    Crec que l’èxit de participació en les activitats de formació per a pares i mares rau, fonamentalment, en la qualitat de les mateixes, de forma que puguin ser viscudes, no com un deure o una obligació, sinó com una oportunitat per millorar el benestar i qualitat de vida personal i familiar.

    Quan les persones que hi assisteixen se senten, per una banda, ben tractades (respectades, escoltades, acceptades, ni jutjades ni culpades, apreciades…) i per altra, constaten, entre altres coses, que en les trobades es tracten els temes que els preocupen, que s’analitzen els conflictes quotidians i reals, que enlloc de receptes s’aporten elements de reflexió que permeten que siguin elles mateixes les que amb una millor comprensió i coneixement puguin prendre les seves pròpies decisions…, cada membre del grup acaba esdevenint ”un propagandista” fervent de l’activitat. És important aconseguir que pares i mares surtin de cada trobada amb la consciència d’haver après, d’haver crescut, d’haver enfortit lligams afectius, i havent renovat ganes, il•lusió, confiança i tranquil•litat, que són sentiments que permeten sortir-se’n millor i viure més feliçment l’esforç que suposa la paternitat o maternitat.

    El lloc de trobada, els horaris, els dies, la informació i altres aspectes organitzatius poden influir positivament o negativa, i per tant, també val la pena tenir-los en compte i adaptar-los, en la mesura que es pugui, a la realitat de la població a qui van adreçades les activitats.

    ¿Considera que els centres educatius, ajuntaments, organitzacions, etc. haurien d’impulsar una major oferta formativa dirigida a famílies?

    Crec que avui en dia ja hi ha prou coneixement i experiència acumulada que indiquen els beneficis i necessitat d’atenció a les famílies (en la que la formació i acompanyament de la tasca educativa de pares i mares hi té un significat rellevant), com perquè passi a ser una de les prioritats de les institucions que hi tenen competències.

    L’escola és un lloc idoni per realitzar aquesta tasca (encara que no l’únic), perquè és on podem trobar-hi la totalitat de pares i mares quan les seves criatures estan en edat escolar obligatòria. També cal assegurar, però, que aquesta atenció la puguin rebre la totalitat de famílies des del moment que esperen un fill. Tots els que hi hem passat sabem, per experiència pròpia, les dificultats, els neguits, la coexistència de sentiments contradictoris, les inseguretats… dels primers moments. Poder compartir amb altres pares i mares que estan passant el mateix i estar acompanyat de persones expertes, a més d’evitar depressions i malestars, ajuda, entre altres coses, a adaptar-se millor als canvis i a assumir abans i millor el nou rol. A ser pare i a ser mare se n’aprèn, i com en qualsevol aprenentatge, els primers passos són molt significatius i poden marcar el procés.

    Crec doncs fonamental que es procurin, en primer lloc, els recursos necessaris per donar una formació adequada a les persones que es dedicaran a aquesta tasca (Govern, Universitats…) , en segon lloc, per crear i dedicar espais per realitzar en condicions dignes aquest tipus de serveis (Ajuntaments, escoles…) i en tercer lloc, per promoure el treball en Xarxa dels diferents professionals que intervenen en l’atenció a les famílies (de l’àrea de salut, d’educació i de serveis socials).

    Una de les seves especialitats és l’orientació familiar per a pares i mares. ¿En què consisteix? Quin perfil de famílies sol•liciten aquest tipus d’orientació?

    Per a mí, l’orientació familiar consisteix en l’acompanyament a pares i mares perquè puguin, per una banda, fer front als conflictes i dificultats que els hi planteja l’educació dels seus fills o filles i la seva relació amb ells, i per l’altra, per apaivagar el sofriment que els provoca la seva tasca.

    Aquest acompanyament comporta, entre altres coses:

    • l’escolta per poder situar la problemàtica i detectar les causes de la conducta dels fills com també dels pares i mares.

    • analitzar, juntament amb pare i mare el tipus de relació que s’ha establert entre ells i els seus fills i descobrir relacions de causa-efecte entre una manera determinada de fer i la conducta que provoca

    • aportar elements de reflexió sobre determinades conductes molt esteses i habituals que ni són educatives, ni ajuden a establir relacions satisfactòries, les quals poden estar originant o agreujant els conflictes

    • aportar possibles maneres de fer substitutives, alternatives, estratègies i recursos

    • explicar als pares aquells aspectes de la conducta que estan relacionats amb el procés evolutiu (etapes crítiques, aprenentatges…)

    • veure les necessitats educatives dels seus fills

    • analitzar les emocions d’uns i altres i ajudar a trobar recursos per l’educació emocional tant dels fills com dels propis pares…

    Considera que el model de famílies ha canviat? ¿De quina manera repercuteix o hauria de repercutir aquest canvi en la formació que es realitza a les Escoles de Pares i Mares?

    Han canviat les famílies i la societat en general. Canvis en l’àmbit laboral, cultural, polític, de creences, en el rol de l’home i la dona, tècnic, demogràfic, de procedència de la població, en les comunicacions… que fan que la vida dels infants, adolescents i les seves famílies no s’assembli gaire a la d’uns anys enrere. Canvis que han fet variar les relacions entre les persones i, entre altres coses, han fet sorgir noves necessitats educatives. No és el mateix començar l’escola als 6 anys, en que ja s’ha fet tot un procés d’aprenentatges bàsics i de socialització a casa, que als 3 anys o als 4 mesos, quan l’infant encara no sap ni qui és i ha de construir la seva personalitat i afirmar-se com a persona, en part, fora de l’àmbit familiar.

    La diversitat de creences, cultures i criteris educatius fa més complexa la funció educativa de pares i mares que, per començar, han de pactar quina serà la seva funció a casa i, a diferència de fa uns anys, en que els rols eren clars, les normes eren compartides per la majoria i els pares es limitaven a transmetre els valors que havien rebut dels seus pares, han de decidir com volen educar els fills.

    Aquesta societat tan diversa i canviant demana canvis en els plantejaments educatius. Les activitats de formació per a pares i mares, si es volen adaptar a les necessitats dels pares i mares d’avui, han de fugir de la recepta i del model únic, per poder dedicar-se a l’observació, a la reflexió i anàlisi de la seva realitat i dels diferents criteris educatius. Cal acompanyar els pares perquè elaborin els seus propis recursos per entendre, avaluar i prendre decisions respecte als seus fills i la seva manera de relacionar-s’hi.

    Les receptes no poden ser adequades quan hi ha tanta diversitat i, a més, afavoreixen relacions de dependència i el que cal, sobretot, és ajudar a la maduració de les persones, pares i mares, perquè puguin afrontar i viure feliçment els reptes que se’ls presentin.

    En una conferència seva recent afirmava que, tot i el canvi del model educatiu i familiar, és necessari seguir educant als nens/es per a que siguin competents, responsables i amb criteri propi. Com poden aconseguir aquest objectiu les famílies?

    Establint unes relacions amb els infants basades en els que considero els tres eixos fonamentals de l’educació, com són: l’afecte, l’autonomia i l’autoritat.

    1. AFECTE

    Estimació explícita, amb paraules, amb contacte físic, però també amb l’acceptació de tal com són i de la dedicació que necessiten; amb un tracte que transmeti: “m’agrada com ets, m’agrada estar amb tu”…,“m’interesses: què dius, què penses, què sents…”, generositat: m’importa que et sentis bé…” i gaudint amb els infants del seu procés d’aprenentatge i del nostre acompanyament en el dia a dia.

    Un ingredient de l’estimació és el respecte, que implica:

    • Deixar de banda els tòpics i acostar-se a cada criatura, nets de prejudicis. Escoltar i intentar entendre les seves raons permet poder conèixer-la de debò i, en conseqüència, entendre-la i estimar-la.

    • Tenir en compte opinions, gustos, sentiments i emocions dels infants i acceptar-los, sense significar que no s’hagin de posar límits als seus desitjos, ni que hagin de fer sempre el que vulguin.

    • No etiquetar-los. Cal diferenciar la persona del que fa i evitar identificar la conducta amb la persona, és a dir, criticar, si cal, el què s’ha fet o deixat de fer, mai la persona. Per exemple: “això és una tonteria i no ets un tonto” “has fet una porqueria i no ets un brut” …”. L’etiqueta condemna i a la vegada justifica, fereix l’autoestima. Criticar l’acció deixa la porta oberta per a la rectificació i la millora.

    • No ofendre’ls parlant d’ells davant seu, no renyar-los en públic. Disfrutar amb ells i no a costa d’ells. No enganyar-los mai, per tal que puguin anar elaborant recursos per afrontar les dificultats i conflictes i, a la vegada, per salvaguardar la confiança. Un infant o jove que no pot confiar amb els seus adults de referència està perdut, no podrà confiar amb ningú.

    • Confiar en les seves capacitats d’aprendre i d’esforçar-se; en les seves ganes de fer bé. La confiança dels altres ens dóna forces, ens estimula i ens empeny. Ningú vol defraudar la confiança de les persones que estima. És com una joia a preservar i cultivar en les relacions entre les persones, tinguin l’edat que tinguin .

    L’afecte, el tracte que rebem, reflecteix la imatge que els altres tenen de nosaltres (mirall) i contribueix a la nostra autoestima, cal, però, no confondre estimar amb mimar i consentir, que són actituds que produeixen insatisfacció, intolerància… o amb sobreprotegir, que porta a establir relacions de dependència, i provoquen inseguretat, irresponsabilitat i, en definitiva, a la fragilitat emocional.

    2.- AUTONOMIA : habilitat per fer i capacitat d’iniciativa, ganes de fer per un mateix.

    Adquirir autonomia és essencial per :

    • adquirir una bona autoestima -> condició per l’aprenentatge

    • l’afirmació de la pròpia identitat -> menor necessitat de confrontació amb l’adult

    • poder aprendre a ser responsables

    • adquirir actituds necessàries per l’aprenentatge -> vivència positiva de l’esforç, constància, tenacitat, iniciativa…

    • per adquirir habilitats, coneixement i desenvolupar procediments d’aprenentatge

    • poder desenvolupar una personalitat pròpia i independent-> criatures i joves capaços, competents amb criteri propi

    Per aconseguir-ho cal donar-los l’oportunitat d’actuar (no fer, no pensar, ni decidir per ells), d’intentar, de provar i d’equivocar-se. Posar-los en situació d’escollir, tractar-los amb paciència per donar-los temps per fer i per aprendre a fer (les presses són enemigues dels aprenentatges)…

    Exigir-los allò que poden, però no allò que no poden. Acceptar els seus errors i permetre que s’equivoquin i que provin. La sobreprotecció treu oportunitats d’aprenentatge.

    L’autonomia significa aprendre a actuar per un mateix, amb discerniment, per tant no confondre-la amb absència de límits o de pautes.

    3. AUTORITAT : els adults són el punt de referència. La guia dels adults protegeix els infants i adolescents del món i de si mateixos, els dóna seguretat. Important per :

    • aprendre a contenir els impulsos -> tolerància, autoregulació…

    • diferenciar bo / dolent ; bé / malament ;

    • aprendre pautes, valors i normes socials

    • per construir una relació de respecte… -> aprendre a situar-se

    Una autoritat competent:

    – Posa els límits necessaris amb energia, constància i coherència, amb el convenciment que l’infant els acceptarà, entre altres coses, perquè ell també confia amb nosaltres.

    – Compleix allò que promet i dóna pautes clares i raonades (evita el no sistemàtic…), explica 1 o 2 vegades, no més; és flexible i rectifica quan s’ha equivocat i no està tot el dia a sobre de les criatures (no ser massa “controladors”)-> la preocupació dels pares és la no preocupació dels fills. Entén que les criatures estan aprenent i que moltes vegades actuen malament perquè no saben.

    – No delega l’autoritat (mestre, metge, guàrdia) i deixa que rebin les conseqüències de les seves accions, positives (satisfacció per la cosa ben feta), o negatives (insatisfacció per la cosa mal feta), evitant premis i càstigs que interfereixen la conscienciació d’aquests sentiments i són poc eficaços des d’una perspectiva educativa. L’autodisciplina i la responsabilitat es van adquirint amb l’experiència d’anar adonant-se de les repercussions de les conductes.

    – Actua amb empatia. No confondre empatia amb fer el que els hi agradi o el que vulguin, sinó entendre i acceptar que els costa, que potser no els agrada, que potser no volen… La comprensió dels sentiments (l’empatia) ajuda a enfrontar en millors condicions les dificultats i estimula a superar-les.

    La manca d’autoritat provoca agressivitat contra l’adult, maltractament, poc respecte. Les criatures estimen i respecten més les persones que els ajuden a contenir-se i que els posen límits clars, perque els donen seguretat. Les relacions que s’estableixen són molt més gratificants i positives.

    Coneix algun exemple de bones pràctiques?¿Hi ha algun país que destaqui especialment per la qualitat de les seves Escoles de Pares i Mares?

    A Itàlia, els Governs Autònoms tenen competències sobre l’educació dels 0 als 6 anys. A la Regione Emilia Romagna tenen com a prurit i segell d’identitat, des de que es va constituir fa més de 30 anys, la qualitat de l’ensenyament i dels múltiples serveis d’atenció i acompanyament de les famílies, que han adquirit una solera i un reconeixement internacional.

    Actualment, a part de les escoles de 0 a 6 anys, en les que es treballa amb les famílies, tenen una multiplicitat de Serveis que es distingeixen per la seva diversitat, flexibilitat, capacitat d’innovació i de reconversió, adaptant-se a les necessitats de la realitat canviant de les famílies. Serveis que van des de l’acompanyament a l’entorn del naixement del primer fill, Punts d’escolta i sosteniment, Espais familiars, grups d’orientació educativa per a pares i mares, etc.

    Donen una importància cabdal a la formació dels professionals que s’hi dediquen. S’ha creat una carrera universitària específica per a mestres de 0 a 6 anys, a partir de la qual s’hi afegeixen més cursos i activitats de formació adequada a cada Servei i pel tracte amb les famílies. Per altra banda, sempre treballen en equip, cosa que dóna més garanties per a la qualitat dels mateixos.

    Per la proximitat de les nostres cultures, crec que podem aprendre molt de les seves experiències

    Educaweb.com

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s